RACÓ POETIC

                                  

RACÓ POÈTIC




























LES RESTES DE LA IMPIETAT


(SONET O ALGUNA COSA SEMBLANT) 


La tramuntana pentina l’onada 

Ruixims d’escuma ens mullen la cara 

Passejant per la sorra mullada 

Trobarem petits tresors a des i ara 



Trossets de canya i alguna conquilla 

I d’un temps ençà, s’hi veu com brilla 

Dents blanques, perles sense petxina 

Petits ditets de nin, peuets de nina 



A les seves platges tu hi jugues feliç 

Al fons d’aquest mar, banús i corall 

Banús fet de pell corall fet de sang 



Despulles que el mar no vol, insubmís 

Llàgrimes de mar no donen abrigall. 

Negres són, i pastats amb el mateix fang.
                                        Montserrat Artal 



























































































































LA ROCA



Vent, pluja i ones desfermades
s’estavellen contra la roca
què, s’alça ferma al mig del mar
desafiant els elements.

El pas dels anys no perdonen,
han anat deixat la seva empremta.
La roca, però, es mantén ferma.  

Un dia, la tempesta
esclata amb tota la seva fúria,
disposada a abatre l’altiva roca.

Fou un combat sense treva.

A l’alba,
al bell mig de les tranquil·les aigües
apareixien les restes de la roca,
                                        erta, abatuda.                                                      
  
                                                    Pep López Badenas

                                                                  juliol, 2016

més poemes de l'autor a;

http://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.htmlhttp://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.html






me'n enduc totes les arrels del mal
per plantar-les al meu jardi de llum
i fer-ne el meu menjar de cada dia
de cadescune de les seves flors....

i res no em fara mal ni em matara
perque estic inmunitzada a la mort
perque estic ben abonada a la vida...

perque no puc canviar-me per ningu...
ni marxar en contes de qualsevol...
ni retornar la joia a aquella llar
que plora el buit que deixa el qui ha marxat....

        ...es per aixo que planto les arrels
        mes malmeses al meu jardi de llum,
   ...perque esdevinguin petals d'alegria....


Natàlia Carrasco






LA PARAULA VERADERA


  Llavis que diuen mots 


que el vent s'emporta. 

Paraules que voleien, 

que ningú escolta. 



Per l’aire van, errants 

sense trobar el destí; 

com coloms missatges 

que hagin perdut l'instint. 



Que distret el pensament 

que la paraula oblida! 

Desapareix al moment 

de la memòria esquiva. 



Però la paraula de veres, 

                      la definitiva 

és la que escriu el vers 

               -és sang la tinta- 

no l'esborra ningú. 

                     Ningú l'oblida. 



G. Bosch i Morera


mes poemes de l'autora a: http://elglobosblog.blogspot.com.es/http://elglobosblog.blogspot.com.es/ 







































TORNARÉ A MALLORCA
Cançoneta

A Mallorca tornaria
ni que fos per un sol dia
i si algun cop em perdés,
a Mallorca qui em cerqués
                           em trobaria

Fent sa ruta de ses coves,
  cap a Sòller dalt d'es tren,
o en sa barca a sa Calobra,
o en sa cel·la dpen Chopin.

A Mallorca tornaria
ni que fos per un sol dia
i si algun cop em perdés
a Mallorca qui em cerqués
                           em trobaria.

Jo blanqueta per s'escuma
i tu salat per la mar,
jo em creuria una sirena
i tu potser un calamar.

A Mallorca tornaria
ni que fos per un sol dia
i si algun cop em perdés,
a Mallorca qui em cerqués
                           em trobaria.

               Maica Duaigües




Tres pobles de mala mort...


Mura... Talamanca... Rocafort...
tres pobles de mala mort

això és el que m'ha dit una veu
que em persisteix, em persisteix
innegablement
des de  la llunyania estant
i ens deixa per sempre més parats...
per sempre més...
ja que la veritat, no serà pas vanitat?

Mura, Talamanca, Rocafort
tres pobles de mala mort

em repeteix la mateixa veu
amb insistència
i amb ressons de la més bella antigor
que és el més preuat valor
ja que la modernitat
em diu i repeteix
la mateixa veu de l'ànima
ha deixat d'existir per ara...

Rafael Soteras i Roca





AVUI ÉS AQUI.....     



Avui és aquí,
demà no sé si serà.
Mai hi veiem clar.

                  Montse Artal (MAC)










































adjunto un parell de poesies reproduïdes sobre una obra al carrer a la ciutat de Québec al Canadà. L'artista les ha disposat en 40 cadires que simbolitzen la commemoració del 400 aniversari de la fundació de Québec. Les he traduídes des del francès i l'anglès.



































Per més poesies d'aquesta obra: 







! Cóm m'agradava ballar !

Un dia , ballant , vaig enlairarme-me tant i tant ... Que gairabé podia tocar el cel amb les mans.
Dins la meva fantasia jo era una dançarina que captivava amb la lluïsor del meu ball.
Els braços se m'alçaven màgics , plens de vida , i el meu cor bategava amb una emoció tant explosiva ... que , trencat i dolgut , fugia del meu cos , com un dens terbolí de sensacions viscudes i emotives , i , amb tots els giravols que donava , la meva ment s'inflamava de satisfacció i estímols d'art.
La música s'introduïa tant dins meu , seduïnt-me , inflant el meu cor ...que com globus d'il.lussió , s'enlairava en el cel pujant i pujant lluny , bent amunt , sense poder mai parar.
Un dia molt llunyà ...jo vaig poder agafar els estels , els quals dançaven somrients pel meu voltant .
Però el destí , joganer i malalt de gèlosia , tot d'una me'l va punxar... I va caure al terra , ferit , desinflat , buit d'aires renovadors , sense cap alè de vida .
Però no importa ... Soc feliç , ja que tinc altres formes d'expressió que neixen de la meva ànima...

Però !Cóm m'agradava ballar !                                                 Mary Franquet.








































































Tardor/Tots sants
D’una veritable calma…

d’una veritable calma
i encara la reverberació
del gran TAM TAM,
tambó, que en neixer
inicia el seu ritme,
s’accelera, s’apaibaga,
sempre exposat,
guerres, oracións, pors,
amors, paus…..
Arar, sileci total.

No veurem la nova aurora
que sorgirà resplandent
después de la desapacible calma.

Com rodamons
deixem aquesta terra,
fora el sac i la motxilla
anem al planeta desconegut,
deixem l’herencia malaïda,
 hi hem sobreviscut,
amb angoixa profunda,
amb treball que mai acaba;
 si, aviat ens deixarem lliscar,
 suaument o a batzegades,
plens de pors secretes,
cap al regne de la pau i el descans.

S’aixecarà,  una lleu cortina de boira,
que potser, ens deixarà veure
en un isntant l’eternitat.

El sol quedarà petit,
com un punt de llum
que s’allunya suspes en la fosca.
l’ infinita dessolació, poc a poc,
farà que l’aire sigui espès,opac,
fins solidificar-se, i no podrem fer-lo entrar;
l’alé s’ens quedarà suspès,
i entrarem en el no res.
                                                                    Montse Artal (MAC)












1 comentario:

  1. Els encenalls de la nit
    son polsims de lliri d'or
    Del coralls del vespre
    El sol Ja es Mort.
    Damunt la cadira la lluna
    Es mira a l'espill
    Sospira abans del Mati
    Pluja d'estels vora la mar
    Al dormir

    ResponderEliminar