RACÓ POÈTIC
 |
LES
RESTES DE LA IMPIETAT
(SONET O ALGUNA COSA SEMBLANT)
La tramuntana pentina l’onada
Ruixims d’escuma ens mullen la cara
Passejant per la sorra mullada
Trobarem petits tresors a des i ara
Trossets de canya i alguna conquilla
I d’un temps ençà, s’hi veu com brilla
Dents blanques, perles sense petxina
Petits ditets de nin, peuets de nina
A les seves platges tu hi jugues feliç
Al fons d’aquest mar, banús i corall
Banús fet de pell corall fet de sang
Despulles que el mar no vol, insubmís
Llàgrimes de mar no donen abrigall.
Negres són, i pastats amb el mateix fang.
Montserrat Artal |
LA ROCA
Vent, pluja i ones
desfermades
s’estavellen contra la roca
què, s’alça ferma al
mig del mar
desafiant els
elements.
El pas dels anys no
perdonen,
han anat deixat la
seva empremta.
La
roca, però, es mantén ferma.
Un dia, la tempesta
esclata amb tota la
seva fúria,
disposada a abatre l’altiva
roca.
Fou un combat sense
treva.
A l’alba,
al bell mig de les
tranquil·les aigües
apareixien les
restes de la roca,
erta, abatuda.
Pep
López Badenas
juliol, 2016
més poemes de l'autor a;
http://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.htmlhttp://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.html
me'n enduc totes les arrels del mal
per plantar-les al meu jardi de llum
i fer-ne el meu menjar de cada dia
de cadescune de les seves flors....
i res no em fara mal ni em matara
perque estic inmunitzada a la mort
perque estic ben abonada a la vida...
perque no puc canviar-me per ningu...
ni marxar en contes de qualsevol...
ni retornar la joia a aquella llar
que plora el buit que deixa el qui ha marxat....
...es per aixo que planto les arrels
mes malmeses al meu jardi de llum,
...perque esdevinguin petals d'alegria....
més poemes de l'autor a;
http://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.htmlhttp://tensunllibrealesmans.blogspot.com.es/2015_07_01_archive.html
per plantar-les al meu jardi de llum
i fer-ne el meu menjar de cada dia
de cadescune de les seves flors....
i res no em fara mal ni em matara
perque estic inmunitzada a la mort
perque estic ben abonada a la vida...
perque no puc canviar-me per ningu...
ni marxar en contes de qualsevol...
ni retornar la joia a aquella llar
que plora el buit que deixa el qui ha marxat....
...es per aixo que planto les arrels
mes malmeses al meu jardi de llum,
...perque esdevinguin petals d'alegria....
Natàlia Carrasco
LA
PARAULA VERADERA
Llavis que diuen mots
que el vent s'emporta.
Paraules que voleien,
que ningú escolta.
Per l’aire van, errants
sense trobar el destí;
com coloms missatges
que hagin perdut l'instint.
Que distret el pensament
que la paraula oblida!
Desapareix al moment
de la memòria esquiva.
Però la paraula de veres,
la definitiva
és la que escriu el vers
-és sang la tinta-
no l'esborra ningú.
Ningú l'oblida.
G. Bosch i Morera
mes poemes de l'autora a: http://elglobosblog.blogspot.com.es/http://elglobosblog.blogspot.com.es/
TORNARÉ A MALLORCA
Cançoneta
A
Mallorca tornaria
ni
que fos per un sol dia
i
si algun cop em perdés,
a
Mallorca qui em cerqués
em trobaria
Fent
sa ruta de ses coves,
cap a Sòller dalt d'es tren,
o
en sa barca a sa Calobra,
o
en sa cel·la dpen Chopin.
A
Mallorca tornaria
ni
que fos per un sol dia
i
si algun cop em perdés
a
Mallorca qui em cerqués
em trobaria.
Jo
blanqueta per s'escuma
i
tu salat per la mar,
jo
em creuria una sirena
i
tu potser un calamar.
A
Mallorca tornaria
ni
que fos per un sol dia
i
si algun cop em perdés,
a
Mallorca qui em cerqués
em trobaria.
Maica Duaigües
Tres pobles de mala mort...
Mura... Talamanca... Rocafort...
tres pobles de mala mort
això és el que m'ha dit una veu
que em persisteix, em persisteix
innegablement
des de la llunyania estant
i ens deixa per sempre més parats...
per sempre més...
ja que la veritat, no serà pas vanitat?
Mura, Talamanca, Rocafort
tres pobles de mala mort
em repeteix la mateixa veu
amb insistència
i amb ressons de la més bella antigor
que és el més preuat valor
ja que la modernitat
em diu i repeteix
la mateixa veu de l'ànima
ha deixat d'existir per ara...
Rafael Soteras i Roca
Mura... Talamanca... Rocafort...
tres pobles de mala mort
això és el que m'ha dit una veu
que em persisteix, em persisteix
innegablement
des de la llunyania estant
i ens deixa per sempre més parats...
per sempre més...
ja que la veritat, no serà pas vanitat?
Mura, Talamanca, Rocafort
tres pobles de mala mort
em repeteix la mateixa veu
amb insistència
i amb ressons de la més bella antigor
que és el més preuat valor
ja que la modernitat
em diu i repeteix
la mateixa veu de l'ànima
ha deixat d'existir per ara...
Rafael Soteras i Roca
AVUI ÉS AQUI.....
 |
Avui és aquí,
demà no sé si serà.
Mai hi veiem clar.
Montse Artal (MAC)
adjunto un parell de poesies reproduïdes sobre una
obra al carrer a la ciutat de Québec al Canadà. L'artista les ha disposat en 40
cadires que simbolitzen la commemoració del 400 aniversari de la fundació de
Québec. Les he traduídes des del francès i l'anglès.
Per més poesies d'aquesta obra:
! Cóm m'agradava ballar !
Un dia , ballant , vaig enlairarme-me
tant i tant ... Que gairabé podia tocar el cel amb les mans.
Dins la meva fantasia jo era una
dançarina que captivava amb la lluïsor del meu ball.
Els braços se m'alçaven màgics ,
plens de vida , i el meu cor bategava amb una emoció tant explosiva ... que ,
trencat i dolgut , fugia del meu cos , com un dens terbolí de sensacions
viscudes i emotives , i , amb tots els giravols que donava , la meva ment
s'inflamava de satisfacció i estímols d'art.
La música s'introduïa tant dins meu ,
seduïnt-me , inflant el meu cor ...que com globus d'il.lussió , s'enlairava en
el cel pujant i pujant lluny , bent amunt , sense poder mai parar.
Un dia molt llunyà ...jo vaig poder
agafar els estels , els quals dançaven somrients pel meu voltant .
Però el destí , joganer i malalt de
gèlosia , tot d'una me'l va punxar... I va caure al terra , ferit , desinflat ,
buit d'aires renovadors , sense cap alè de vida .
Però no importa ... Soc feliç , ja
que tinc altres formes d'expressió que neixen de la meva ànima...
Però !Cóm m'agradava ballar !
Mary Franquet.
Tardor/Tots sants
D’una veritable calma…
d’una veritable calma
i encara la reverberació
del gran TAM TAM,
tambó, que en neixer
inicia el seu ritme,
s’accelera, s’apaibaga,
sempre exposat,
guerres, oracións, pors,
amors, paus…..
Arar, sileci total.
No veurem la nova aurora
que sorgirà resplandent
después de la desapacible calma.
Com rodamons
deixem aquesta terra,
fora el sac i la motxilla
anem al planeta desconegut,
deixem l’herencia malaïda,
hi hem
sobreviscut,
amb angoixa profunda,
amb treball que mai acaba;
si, aviat ens
deixarem lliscar,
suaument o a
batzegades,
plens de pors secretes,
cap al regne de la pau i el descans.
S’aixecarà, una
lleu cortina de boira,
que potser, ens deixarà veure
en un isntant l’eternitat.
El sol quedarà petit,
com un punt de llum
que s’allunya suspes en la fosca.
l’ infinita dessolació, poc a poc,
farà que l’aire sigui espès,opac,
fins solidificar-se, i no podrem fer-lo entrar;
l’alé s’ens quedarà suspès,
i entrarem en el no res.Montse Artal (MAC)
Els encenalls de la nit
ResponderEliminarson polsims de lliri d'or
Del coralls del vespre
El sol Ja es Mort.
Damunt la cadira la lluna
Es mira a l'espill
Sospira abans del Mati
Pluja d'estels vora la mar
Al dormir